Després de quatre dies d'escalades i un merescut dia de repòs per Aqaba, va arribar el moment d'obrir la primera via.
Vam escollir una paret a l'ombra, de fet amb solet de tarda, que es va posar molt be després de passar tot el dia penjats a la paret.
Vam haver de passar al pla B, després de veure que la línia escollida tenia una entrada massa complicada; des de peu de paret tot es veu diferent.
Les parets del Wadi Rum han resultat ser un terreny genial per a l'obertura de noves vies; l'abundància de ponts de roca fa que l'assegurament sigui normalment molt senzill i ràpid, la roca en general es bona i permet escalar per molts llocs, les nombroses repises i balmetes fan menys fatigosa l'espera a les reunions:
El primer dia vam poder obrir cinc llargs; primer i tercer seguint fissures i xemeneies desplomades amb roca una mica sorrosa.
El tercer supera una bonica placa/esperó de molt bona roca on vam deixar un pont de roca:
Vam passar molt bona nit en una gran repisa. Una mica polsegós tot plegat, però les vistes i la tranquil·litatat del Wadi Rum compensaven qualsevol incomoditat:
De bon matí ens espera el que serà el llarg més difícil, en Roger ja ho té ben estudiat i supera les dificultats amb la sang freda a la que ens té habituats. Els quatre llargs que segueixen, superen l'evident mur ple de forats i xorreres de dret cap al cim.
L'últim gran desplom i el dia que s'acaba, ens obliga a fer un llarg flaqueig i sortir per la bonica i evident fissura que ja teníem controlada feia estona; a partir d'aquí el terreny es molt més fàcil, les grans dificultats han acabat, però encara en falta una: trobar el camí fins al coll nord on trobarem els ràpels de la via Stairways to heaven, que ens portaran a peu de paret.
La immensitat del desert i la foscor m'atrapen, vull disfrutar d'aquest espectacle, gaudir d'unes sensacions tan úniques, però el dia s'acaba i cal buscar el camí.
La complexitat dels cims del Wadi Rum no es pot subestimar... després d'algunes grimpades, reculades, baixades i tornem-hi, trobem els ràpels i amb enganxades de corda incloses arribem finalment a peu de paret:
Una caminadeta i un beduí que s'ofereix a portar-nos amb el seu tot terreny i de nou a Rum, Coca-Cola de celebració i a païr les sensacions d'aquest dos dies d'aventura a la cara Oest del Draif al Muragh.
Després de quatre dies d'escalades i un merescut dia de repòs per Aqaba, va arribar el moment d'obrir la primera via.
Vam escollir una paret a l'ombra, de fet amb solet de tarda, que es va posar molt be després de passar tot el dia penjats a la paret.
Vam haver de passar al pla B, després de veure que la línia escollida tenia una entrada massa complicada; des de peu de paret tot es veu diferent.
Les parets del Wadi Rum han resultat ser un terreny genial per a l'obertura de noves vies; l'abundància de ponts de roca fa que l'assegurament sigui normalment molt senzill i ràpid, la roca en general es bona i permet escalar per molts llocs, les nombroses repises i balmetes fan menys fatigosa l'espera a les reunions:
El primer dia vam poder obrir cinc llargs; primer i tercer seguint fissures i xemeneies desplomades amb roca una mica sorrosa.
El tercer supera una bonica placa/esperó de molt bona roca on vam deixar un pont de roca:
Vam passar molt bona nit en una gran repisa. Una mica polsegós tot plegat, però les vistes i la tranquil·litatat del Wadi Rum compensaven qualsevol incomoditat:
De bon matí ens espera el que serà el llarg més difícil, en Roger ja ho té ben estudiat i supera les dificultats amb la sang freda a la que ens té habituats. Els quatre llargs que segueixen, superen l'evident mur ple de forats i xorreres de dret cap al cim.
L'últim gran desplom i el dia que s'acaba, ens obliga a fer un llarg flaqueig i sortir per la bonica i evident fissura que ja teníem controlada feia estona; a partir d'aquí el terreny es molt més fàcil, les grans dificultats han acabat, però encara en falta una: trobar el camí fins al coll nord on trobarem els ràpels de la via Stairways to heaven, que ens portaran a peu de paret.
La immensitat del desert i la foscor m'atrapen, vull disfrutar d'aquest espectacle, gaudir d'unes sensacions tan úniques, però el dia s'acaba i cal buscar el camí.
La complexitat dels cims del Wadi Rum no es pot subestimar... després d'algunes grimpades, reculades, baixades i tornem-hi, trobem els ràpels i amb enganxades de corda incloses arribem finalment a peu de paret:
Una caminadeta i un beduí que s'ofereix a portar-nos amb el seu tot terreny i de nou a Rum, Coca-Cola de celebració i a païr les sensacions d'aquest dos dies d'aventura a la cara Oest del Draif al Muragh.
MOLT BE VIC-KINGS!!!
ResponEliminaFelicitats! quina enveja, a mi també em ves agradat obrir quelcom per allà! paret per a tot arreu, aquesta ja me la mirava sovint desde el poble, a l'esquerra per aquell arc ni va una d'en ravier no?
ResponEliminaapali
MOltes felicitats
ResponEliminaMoltes gracies!! Si, si, hi ha tanta roca i tantes possibilitats que no saps per on començar! jejeje!
ResponEliminaEntre l'arc i la gran entosta de la seva dreta, hi ha una via que un cop sobre l'entosta fa una diagonal a la dreta; pero no em sona que sigui d'en Ravier.
Ah! i no patiu que hi ha roca verge per uns quants viatges!!
Bones escalades!!