Després d'una setmana molt freda, el pont de la puríssima es presentava a més ennuvolat. Ganes de passar fred, com gairebé sempre, no en tenia... Així que amb en Xevi ens vam carregar de ferros i vam anar cap al Pilar del Segre a descarregar una mica d'estress i fer córrer l'adrenalina. 
Ens ho vam prendre amb calma, rollo friki... amb el plomes, guants i gorro, una bona guindola, pipes per passar l'estona a la reunió i una mica de musiquilla:
Vam escollir la via La Historia Interminable i el diumenge vam fer el tres primers llarg, des d'on vam rapelar directament al terra amb comoditat.
L'endemà, amb molt menys fred i l'entranyable companyia dels Sambaris, vam jumarejar fins la tercera reunió, on teníem tots els trastos, i vam acabar la via. Com que el quart llarg és curtet i a en Xevi no l'hi va servir ni per escalfar, va decidir d'empalmar fins a la gran cova, una molt bona opció ja que allà la reunió es més còmode.
Via molt guapa, trams amb molt d'ambient i recorregut molt ben trobat. Varem utilitzar un bon grapat de pitons, sobretot curts i falques de fusta; un joc de friends(mitjans repetits pel primer llarg), microfriends, cordinos per ponts de roca i algun ganxo.
Un altre cop això de l'artifo m'ha fet passar por, però és que un cop superada la secció delicada, els nervis, la tensió... ... les sensacions de tranquil·litat, calma, de ben estar.... mmmmm son genials!!!
Trobareu mes fotos aquí:
la història interminable... bons records, i tot un descobriment:
ResponEliminaun dia sencer per pujar els dos primers llargs i, a darrera hora de la tarda, apareix un tal "joan olivé", corda friqui, joc de friends, fisus i unes cintes. Mitja hora i empalma les dues tirades. Descuelgue i al terra.
Aquell dia vaig preguntar-me el sentit de moltes coses.
Al final, però, queden les sensacions. I tot i l'admiració de veure algú pujant en lliure, també recordo la intensa jornada d'artifo en solitari: por, serenor, tranquilitat.
Si nacistes pa martillo, del cielo te caen los clavos !
celebro escoltar-te
aquest finde un parell de colegues parlaven de la teva "pare tinc fred", ben satisfets i agraïts.
Buf ! Això ens queda molt lluny... i no c si hi volem arribar... de moment amb uns poquets friends i molts parabolts ens sentim més segurs...aquesta calma i tranquil.litat que parles l'aconseguirem amb algun passet adrenalínic, o potser al acabar el curs de monitors, mai se sap! je je je.
ResponEliminaBon Nadal i feliç any nou Marc!
Ens veiem aviat.