ESCALADA "ESPORTIVA" DE PARET

El proper dijous 3 de Desembre, presentarem a Manlleu l'audiovisual de les escalades als Alps Francesos i Suïssos que hem fet aquest estiu; aquí en teniu una mostra. Trobareu més informació a la pàgina web del Grup Excursionista Manlleu.

ALPS ESTIU 2009 - França i Suïssa from Marc Vilaplana on Vimeo.

LA FOTO DE LA SETMANA - 1

Donaré una mica de dinamisme al blog, que a falta d'escalades "exòtiques" s'està quedant força parat. És per això que inauguro "La foto de la setmana", iniciativa copiada del meu oncle, que ja ha sobrepassat les 150 i que envia a la seva llista de correu.
Entre les valls de Salazar i del Roncal, en direcció a aquesta última; vaig descobrir aquesta zona dels Pirineus que desconeixia totalment, atravessant el port de Larrau vaig gaudir d'un dels racons que m'han captivat més últimament.

PARE, TINC FRED - Montrebei Paret de Catalunya

Al final vaig fer el cop de cap, un dels molts somnis i il·lusions que corren pel meu cap: obrir una via en solitari; i quin millor que Montrebei!
Be... al final ha sortit una vieta, quatre llargs, uns 200m; baixant cada dia i col·locant alguna expansió; no és res de l'altre mon però a mi m'ha satisfet molt. La veritat és que vaig passar molta por, tot i saber que anava assegurat, no hi ha res com tenir un bon company a l'altre cap de la corda!!
La via va entre la Cuentos del Viento/Salut Marcel i el Diedre Serrano; superant el marcat desplom pel centre del pilar, on aquest presenta la seva debilitat. La roca en general és molt bona, amb algunes plaques excel·lents però també hi ha zones amb blocs sospitosos i una entrada a al tercera reunió molt guarra.
L'escalada és generalment de placa, amb petites seccions fissurades i una bonica fissura de mans al quart llarg. Els trams més difícils estan assegurats i es poden passar en A0/A1, tot i així cal dominar el sisè grau.
Dedico la via al meu pare, a ell l'hi dec la meva passió per la muntanya, amb la seva senzillesa em va ensenyar a estimar-la i respectar-la fins a formar una part molt important de la meva vida.
Espero que m'hagis vist per allà, penjat de ganxos i pitons passant una por terrible, però alhora disfrutant del magnífic entorn. Allà on siguis... una forta abraçada!!

LA GRANDE JACQUELINE

L'última bona sortideta que vam fer amb en Jordi ve ser el passat pont de l'onze de Setembre. Divendres i dissabte escalant al Verdon i el diumenge ens vam parar a La Jonte, per així tenir un tram de camí fet.Vam fer la via La Grande Jacqueline, a la bonica paret de La Fusée.

Jo ja havia escalat Keep cool Raoul a l'esquerra de La Fusée, en tenia molt bon record i ganes de tornar a navegar per les excel·lents plaques de la magnífica roca que ens ofereix La Jonte.

La via te 6 llargs, el primer dels quals va ser bastant agònic, segons la guia 7a/A0... vaig haver de fer unes quantes virgueries per arribar de xapa a xapa; em va semblar molt difícil i no massa bonic i menys comparat amb la resta de la via.

El segon llarg es un flanqueig d'uns 15 metres molt guapo i amb ambientillo.

Els següents 3 llargs escalen plaques molt verticals i mantingudes de roca negrosa; especialment fi i exigent el quart llarg, molt tècnic i força obligat.

La guinda de la via és l'últim llarg; creua l'evident fissura que discorre per la dreta i escala el magnífic mur vermellós de l'extrem dret de la paret. Llarg guapíssim amb molt d'ambient, lleugerament desplomat i ben assegurat.

Rapelem per la línia equipada a l'extrem esquerra de la paret. La via esta equipada amb parabolts i químics. Al igual que Keep cool Raoul, la via es molt maca, amb roca boníssima en tot el recorregut i un bon ambient!

Com sempre que sortiem a escalar amb en Jordi, ens ho vam passar moooolt be!!

VISCA LA LLIBERTAT

Ara m'adono que ja mai més tornarem a passar por junts per les parets del nostre estimat Montsec. Avui tots estàvem al cim de Roca Alta, sí la Nit també ha vingut; hi faltaves tu Jordi. Però el molt bon record que ens deixes, ens acompanyarà per sempre.

Redescobrint el Montsec

Una sortida frustrada als Pirineus i la impaciència per l'arribada de la tardor, que ens porta l'inici de temporada de les escalades al Montsec; em fan decidir per passar uns dies voltant per aquest paratge. Avui s'ha llevat força ennuvolat així que m'he decidit per donar una volta amb el cotxe i he arribat fins a Corçà i una mica més enllà per arribar a l'ermita de La Pertusa, un preciós indret que desconeixia:

Wenden Fever

Una cosa semblant a l'experiència que vaig tenir amb les escalades als Estats Units i especialment amb les fissures de Utah m'ha passat aquest estiu. En aquest cas l'estil d'escalada es totalment diferent però la qualitat de les vies és de lo millor que he escalat en calcari ""esportiu"". Vam estar als peus de Wendenstöcke ara fa cinc anys en un viatge que vam fer un mes d'Agost desafortunat amb el temps. Aquella vegada ens vam quedar amb les ganes d'escalar aquell tan preciat calcari.
Doncs l'espera ha valgut la pena i les escalades han superat tot el que em podia imaginar. La roca es super compacta i te bona adherència, a trams boníssima i amb gotes d'aigua punxants; amb intrusions d'una roca negre duríssima; amb lapiaz super estètics; forats i foradets... en fi... total!! brutal!!
L'ambient de les escalades es genial ja que les parets estan enfilades sobre uns pendents herbosos i contraforts de roca que les situen al cim de la vall, oferint boniques vistes i una bona timba des del primer llarg; això si, per arribar-hi tenim unes aproximacions force feixugues...
El grau obligat es més exigent del que estem acostumats a casa nostre, però el fet que la roca sigui tan compacte i adherent ajuda en les excursions entre parabolt i cordino podrit. Predomina l'escalada en placa, a vegades lleugerament ajaguda, en general però vertical o una mica desplomada; tampoc hi falten els desploms i sostres.
Ja ho veieu, encara em dura la febre del Wendenstöcke i es que ja estem pensant les totes les vies que ens ha quedat pendents!!!!