A la foto, en Cisco escala la via Centellenca.FELIÇ ANY NOU!!
S'acaba l'any, cal començar el nou amb bones escalades oi!? Doncs ja estem fent material per anar a Jordània a escalar al Wadi Rum!! De moment ja tenim una avançadilla per terres Palestines explorant el territori.
Dilluns passant varem fer el primer intent però la neu ens va fer baixar; aquest dissabte es va llevar amb un sol radiant que, tot i el fred, calia aprofitar. Tornem a la Bessona Inferior de la Regió d'Agulles de Montserrat per escalar la via Antibeibi.
El segon llarg és molt més senzill que el primer, tenint en compte que els dos estan graduats igual. Després de xapar el primer parabolt hi ha un excurcioneta per un diedret cec amb bona roca i bons cantos:
Després de flanquejar un petit desplom per la dreta ens trobem altre cop amb una secció de bloc, moviments dinàmic gens fàcils de llegir:
Comencem el tercer llarg flanquejant la balmeta on hi ha la reunió per la dreta, una mica mes amunt podem fer un bon merlet abans d'arribar al primer parabolt; després d'aquest ens trobem amb un mur desplomat on caldrà escalar amb decisió i sense encantar-se massa:
Aquest és l'únic llarg que encadenem, de fet a en Roger l'hi surt a vista, jo em quedo sense forces abans de flaquejar cap al diedret penjat:
El quart llarg comença amb un flaqueig cap a la dreta tot sortint de la gran bauma, les dificultats es concentren en els dos primers parabolts, passos de flanqueig difícils de veure amb peus i posició del cos incomodes:
Després, un parell de parabolts força a la dreta, que semblen fora de la línia i seguir recte amunt fins una petita bauma on hi ha l'últim parabolt abans de la reunió.Nevant a Montserrat from Marc Vilaplana on Vimeo.
És llavors quan, durant les tertúlies grimpaires, és tan fàcil dir: a Àger què hi haig d'anar a fer jo!?!? Rampes, feixes, sorra, vegetació, parabolts... ... Doncs bé... les tres últimes vies que he fet han estat a Àger... Mai diguis d'aquesta aigua no en beuré.
Abans d'obrir la via Pare, tinc fred, en solitari, vaig pensar que seria una bona idea practicar una mica l'escalada lliure en solitari, ja que abans només havia escalat artificial. Em vaig decidir per la via Energia Solar. Els primers llargs son sinuosos i no massa interessants; però els llargs centrals escalen murs verticals i sostres amb ambient i molt bona roca. La via esta equipada amb parabolts i en general cal escalar entre ells.
Després d'un temps descansant, deixant reposar un braç fet pols i un cap massa accelerat, he tornat a les parets de l'estimat Montsec i m'han coincidit dues agradables escalades a Àger:
Amb la Balma vam escalar Fanal Nocturn, bonica via amb alguns llargs ben macos: 1, 4, 5 i 7. Em va agradar especialment el quart llarg, que escala una bonica placa de roca excel·lent i supera un sostret fissurat on es pot disfrutar uns bons empotraments de mans.
Està semi-equipada amb spits i claus i caldrà portar friends mitjans i algun tascó.
Niltina, fa un parell de caps de setmana amb la Lídia. Més exigent que l'anterior, igualment ofereix bons i difícils llargs. Per guapos el segon i quart; per difícils el setè i vuitè. Em va agradar el setè llarg amb un final molt bonic per una sòlida placa amb ambient:
La via està semi-equipada amb parabols i caldrà dur un joc de microfriends i friends fins al 2 de camalot. 
Les sensacions no son les mateixes, l'adrenalina no corre igual; però un preciós dia escalant una bonica via em fa gaudir igual o més de l'escalada i la bona companyia amb qui comparteixo cordada.
Passejant amb la Beltza pels prats de Serrabou.
El proper dijous 3 de Desembre, presentarem a Manlleu l'audiovisual de les escalades als Alps Francesos i Suïssos que hem fet aquest estiu; aquí en teniu una mostra. Trobareu més informació a la pàgina web del Grup Excursionista Manlleu.
Entre les valls de Salazar i del Roncal, en direcció a aquesta última; vaig descobrir aquesta zona dels Pirineus que desconeixia totalment, atravessant el port de Larrau vaig gaudir d'un dels racons que m'han captivat més últimament.
Al final vaig fer el cop de cap, un dels molts somnis i il·lusions que corren pel meu cap: obrir una via en solitari; i quin millor que Montrebei!
La via va entre la Cuentos del Viento/Salut Marcel i el Diedre Serrano; superant el marcat desplom pel centre del pilar, on aquest presenta la seva debilitat. La roca en general és molt bona, amb algunes plaques excel·lents però també hi ha zones amb blocs sospitosos i una entrada a al tercera reunió molt guarra.
L'escalada és generalment de placa, amb petites seccions fissurades i una bonica fissura de mans al quart llarg. Els trams més difícils estan assegurats i es poden passar en A0/A1, tot i així cal dominar el sisè grau.
Dedico la via al meu pare, a ell l'hi dec la meva passió per la muntanya, amb la seva senzillesa em va ensenyar a estimar-la i respectar-la fins a formar una part molt important de la meva vida.
Espero que m'hagis vist per allà, penjat de ganxos i pitons passant una por terrible, però alhora disfrutant del magnífic entorn. Allà on siguis... una forta abraçada!!
L'última bona sortideta que vam fer amb en Jordi ve ser el passat pont de l'onze de Setembre. Divendres i dissabte escalant al Verdon i el diumenge ens vam parar a La Jonte, per així tenir un tram de camí fet.
Vam fer la via La Grande Jacqueline, a la bonica paret de La Fusée.
Els següents 3 llargs escalen plaques molt verticals i mantingudes de roca negrosa; especialment fi i exigent el quart llarg, molt tècnic i força obligat.
Una cosa semblant a l'experiència que vaig tenir amb les escalades als Estats Units i especialment amb les fissures de Utah m'ha passat aquest estiu. En aquest cas l'estil d'escalada es totalment diferent però la qualitat de les vies és de lo millor que he escalat en calcari ""esportiu"". 
Vam estar als peus de Wendenstöcke ara fa cinc anys en un viatge que vam fer un mes d'Agost desafortunat amb el temps. Aquella vegada ens vam quedar amb les ganes d'escalar aquell tan preciat calcari.
Doncs l'espera ha valgut la pena i les escalades han superat tot el que em podia imaginar. La roca es super compacta i te bona adherència, a trams boníssima i amb gotes d'aigua punxants; amb intrusions d'una roca negre duríssima; amb lapiaz super estètics; forats i foradets... en fi... total!! brutal!!
L'ambient de les escalades es genial ja que les parets estan enfilades sobre uns pendents herbosos i contraforts de roca que les situen al cim de la vall, oferint boniques vistes i una bona timba des del primer llarg; això si, per arribar-hi tenim unes aproximacions force feixugues...
El grau obligat es més exigent del que estem acostumats a casa nostre, però el fet que la roca sigui tan compacte i adherent ajuda en les excursions entre parabolt i cordino podrit. Predomina l'escalada en placa, a vegades lleugerament ajaguda, en general però vertical o una mica desplomada; tampoc hi falten els desploms i sostres.
Ja ho veieu, encara em dura la febre del Wendenstöcke i es que ja estem pensant les totes les vies que ens ha quedat pendents!!!!
Tu em vas acompanyar en la meva primera escalada, em vas ensenyar aquest camí que tantes alegries m'ha donat. Recordo aquell dia com si fos ahir:. tu, en Morfu i l'Amadeu disfrutant de les parets de Montgrony; acabant el dia amb una bona botifarra i rovellons a la brasa, com tan t'agradava fer.
