F de Friki amb Ferro pel Fred

Després d'una setmana molt freda, el pont de la puríssima es presentava a més ennuvolat. Ganes de passar fred, com gairebé sempre, no en tenia... Així que amb en Xevi ens vam carregar de ferros i vam anar cap al Pilar del Segre a descarregar una mica d'estress i fer córrer l'adrenalina.

Ens ho vam prendre amb calma, rollo friki... amb el plomes, guants i gorro, una bona guindola, pipes per passar l'estona a la reunió i una mica de musiquilla:

Vam escollir la via La Historia Interminable i el diumenge vam fer el tres primers llarg, des d'on vam rapelar directament al terra amb comoditat.

L'endemà, amb molt menys fred i l'entranyable companyia dels Sambaris, vam jumarejar fins la tercera reunió, on teníem tots els trastos, i vam acabar la via. Com que el quart llarg és curtet i a en Xevi no l'hi va servir ni per escalfar, va decidir d'empalmar fins a la gran cova, una molt bona opció ja que allà la reunió es més còmode.

Via molt guapa, trams amb molt d'ambient i recorregut molt ben trobat. Varem utilitzar un bon grapat de pitons, sobretot curts i falques de fusta; un joc de friends(mitjans repetits pel primer llarg), microfriends, cordinos per ponts de roca i algun ganxo.

Un altre cop això de l'artifo m'ha fet passar por, però és que un cop superada la secció delicada, els nervis, la tensió... ... les sensacions de tranquil·litat, calma, de ben estar.... mmmmm son genials!!!

Trobareu mes fotos aquí:

Parada tècnica on the way back home

Dissabte passat es va acabar el Challenge de Cabárceno, molt content d'haver pogut viure aquesta experiència, la canalla dona vidilla y les noves amistats sempre son benvingudes.
Tot tornant cap a casa vaig fer una parada al Congost de Montrebei per poder gaudir de la tardor i la tranquil·litat d'un dimecres ple de bones sensacions:

RESCONORIO, back to the rocks!!!

Vaig aprofitar la tarda de dissabte per descobrir aquesta petita zona de bloc situada a una horeta al sud de Santander. Després de tres setmanes sense tocar la roca s'em va posar molt be una sessió de bulder al meu aire.

El sector es petitó, però la qualitat de la roca i la tranquil·litat de l'entorn fan que es mereixi una visita.

The Cabárceno Challenge

Ja hem superat l'equador, aquí a l'alberg de Cabárceno, compartint moltes experiències amb les noves generacions Riojanes. Ara a gaudir d'unes hores de tranquiitat abans no arribi el nou terrabastall!!

Els bons records duren per sempre

Sí, ja sé que res és per sempre, però els bons moment que vaig passar ara fa ben bé un any amb en Jordi, escalant pel congost de Terradets, espero poder-los mantenir el més frescs possible. El cap de setmana passat va fer un any de l’última escalada que vaig fer amb ell: varem saltar de la furgoneta d’en Bou, després d’haver escalat els tres la via Engendro a la paret de les Bagasses i varem enfilar cap al Peladet per a escalar la Chaperos. Amb tota la motivació que portàvem i els efectes de la recent Wenden Fever, varem fer la variat il•lògica o Wendenfever de l’últim llarg: En comptes de seguir la fissura, varem escalar l’esperonet amb tendència a la dreta per, després de travessar unes magnífiques plaques, anar a buscar una fissureta on varem deixar un pont de roca. Després de seguir la petita fissura i amb tendència a l’esquerra, buscant les zones més esculpides de la paret, varem arribar al ràpel de la via. Va quedar així un llarg 100% wendenià i totalment trad, l’últim que va escalar en Jordi.

Sempre en el nostres cor.

... a en Cruells

KIK 450m 7a (6c obl) - Oeschinensee - Kandersteg

Un dels consols de no haver pogut escalar al Wendenstöcke va ser descobrir la preciosa vall de Kandersteg i poder escalar sobre les aigües del tranquil Oeschinensee. A la nova guia d'en Jürg von Känel i companyia apareix la nova via KIK, que escala el prominent esperó central de la paret que resguarda el vessant nord del llac. Amb una longitud d'uns 450m i una dificultat mantinguda en 6b/c ens va semblar una molt bona opció.
En l'aproximació varem veure d'altres línies de parabolts que es corresponen amb aquestes vies i que tenien molt bona pinta:
Per arribar fins al llac tenim l'opció d'agafar un teleou(primera sortida 8:15) i així ens estalviem un bon desnivell. Segons la guia l'aproximació es pot fer tot resseguint el llac, seguir un passamà i rapelar una corda fixa d'uns 15 metres que caldrà jumarejar un cop acabada i rapelada la via... ...
L'altre opció és anar a buscar la feixa que parteix la paret, seguir-la fins on es creua amb la via i allà deixar les motxilles i botes, rapelar i a escalar!! Un cop acabada la via només caldrà fer tres ràpels i desfer el camí d'aproximació.
En la part de baix la via supera murs verticals de roca gris no massa porosa però molt compacte, ocasionalment ressegueix boniques fissures(com apretava la calor!!!):
La part superior de la via ofereix una escalada sovint desplomada amb llargs mantinguts i molt bons, l'ambient amb el llac de fons sempre present:
Un cop a dalt, amb tres ràpels arribem a la vira, cal saltar-se la novena reunió i anar a una instal·lació de ràpel fàcilment visible. La via esta equipada amb parabolts però caldrà portar camalots del 0,4 al 0,75. Grau obligat al voltant de 6c, amb algun llarg de placa on caldrà apretar de valent, especialment el setè.
Entre aproximació, ràpels per arribar a peu de via, ràpels per baixar fins a la vira... ... el dia se'ns tira al damunt gairebé fem tot el descens de nit. El camí està sempre molt marcat i no hi ha cap problema d'orientació, un cop al llac agafem una pista asfaltada que ens porta altre vegada a Kandersteg. Una via molt recomanable en un entorn màgic.

Àlbum Picasa

Finalment he ampliat l'espai de l'àlbum de fotos Picasa, d'aquesta manera podré compartir les meves fotografies amb tots vosaltres. Com a prova, un viatjet que vaig fer el Novembre passat per terres basques:

La Fête des Pêres 300m 7a (6b obl) - Vanil de la Gobette Sud

Entre ruixat i ruixat, busquem les parets que ens deixin escalar amb mes comoditat. La zona sud del Gastlosen sembla un bona opció i decidim descobrim aquestes tranquil·les valls per escalar la Vanil de la Gobette:
Només de veure la paret ja ens ve al cap el patiment de peus que passarem... I sí, la primera part de la via ens ofereix això, escalda d'adherència molt tècnica que gràcies a l'equipament generós escalem una mica més relaxats:
Els llargs 5, 6 i 7 agafen la part més vertical de la paret central i aquí l'escalada pren més ambient i ofereix unes boniques tirades on cal tibar més:


Després d'un marcat flanqueig a l'esquerra ens posem a la vertical del pilaret final amb una bonica tirada de 7a i una arribada al cim de tràmit; boniques vistes ens hi esperen tant de la vesant nord com sud del massis del Gastlosen:
Bonica via de placa, amb alguns trams verticals guapos i d'altres més arrampats on cal anar-hi amb ganes d'escalar adherència. La roca és molt bona en tot el recorregut i l'equipament és excel·lent.


Varem descobrir un altre raconet tranquil amb els típics prats d'herba verda immaculats, les seves bordes, vaques i d'altre fauna no tan típica del lloc:

Le voyage en Italie 230m 7b (6c obl) - Rote Fluh

Després de les molt bones sensacions de l'any passat, escalant el magnífic calcari del Bern Oberland, m'he passat un any esperant el moment de poder acariciar aquest regal que ens ofereix la natura:
Una de les parets que ja ens va impressionar l'any passat va ser el Rote Fluh, per la seva increïble roca on a trams es converteix en lo més abrasiu que he escalat. Tot i oferir alguna feixa i petites repises, els llargs son en general verticals o desplomats amb un final de festa amb dos llargs que superen uns espectaculars sostres amb graus de només 6b!!
Vaig compartir la corda amb en Joan escalant la via Le Voyage en Italie, mentre que en Xevi i en Cisco van escalar la via A la recherche de Peter Pan, els vam poder observar i fotografiar mentre escalaven les espectaculars i difícils plaques centrals:
La via ens va agradar molt i també ens hi vam haver de fer molt, i és que aquí no regalen res, cal escalar amb tots els sentits en màxima alerta i fer servir una bon dosis d'imaginació per superar els estètics sostres, plaques, esperons...:
Una paret del tot recomanable pels que volgueu apretar fort, gaudir de la tranquil·litat de les valls Suïsses i contemplar l'espectacle dels Alps carregats de neu.

Futuro incierto 375m, 7a+/A2 - Peña Montañesa

Des de fa uns anys que tenia ganes d'escalar a la Peña Montañesa, en Xevi hi ha fet un parell de vies aquest any i no n'ha sortit massa convençut, però les piades que hem vist per internet parlen molt be d'aquesta via, així que posem rumb al Pilar de Sobrarbe:L'aproximació comença per un sender gairebé planer fins a creuer-se amb la Canal Menor, que caldrà pujar i ens ferà suar de valent. La via comença just a la dreta del bivac amb un parabolt visible en una petita placa gris.
Nosaltres vam empalmar el segon i tercer llarg; per escalar el tercer en lliure no va massa bé ja que el tram difícil és just després de la reunió; la repisa està aprop i amb el corresponent xiclet d'empalmar els llarg fa una mica de yuyu... Per arribar a la tercera reunió vam fer la variant de l'esquerra que escala una desplomada i bonica fissura:
També vam empalmar el quart i cinquè llargs, tal i com proposa l'Albert a la piada de caranorte. Surt un llarg molt guapo a equipar i així evitem l'artificial de llastra. A partir d'aquí vam fer llarg a llarg fins a la Faja Toro, on ens va començar a ploure i ens vam poder refugiar en unes petites balmes molt acollidores. Després del ruixat vam baixar pels ràpels de la Canal Menor, directes i còmodes.
La via és molt guapa amb roca de qualitat i escalada variada, del tot recomanable. Graduació collada en general menys en els setens, cal anar escalant i apretant en tots els llargs. El llarg del sostre es veu factible en lliure de setè potent:
La placa del desè llarg va a buscar la zona més llisa... quan a l'esquerra sembla que hi hagi una fissura cega amb més vidilla... El tram d'Ae ens va semblar molt llis... la resta de llarg molt guapo amb uns ¿?6b's?¿... regust wendenia!

Infortunés mais libres ED/250m/6c+ - Punta de Solàn

Aquestes son les vistes de l'espectacular Castillo Mayor que teniem des del petit poblet de Badain, punt de partida per l'aproximació a la Punta de Solàn. A mig camí entre Ainsa i Bielsa, resguardant el poble de La Fortunada trobem aquesta vertical paret. Totalment desconeguda per nosaltres, la curiositat ens empeny a fer la costeruda aproximació.
La via en qüestió, obra d'en Ravier i companyia, ens fa escalar amb tots els sentits. L'equipament és mínim, només alguns pitons a les tirades i reunions més dos spits en reunions. La particular roca, molt bona en general, fa difícil la protecció i el poc sanejament de la via encara més, resultant així una escalada obligada.Els llargs tercer i cinquè són molt bons, escalada atlètica i mantinguda sobre bona roca on cal aprofitar al màxim les poques possibilitats que ens ofereix la roca per protegir-nos. La resta de llargs es podrien considerar més de tràmit, però això no vol dir que podem baixar la guàrdia, tot al contrari caldrà escalar i de valent!!Via recomanable per als amants de les aventures amb regust Ravier, en un indret molt tranquil i bucòlic, si hi aneu porteu un bon assortir de peces petites i aneu amb compte amb la fauna de l'indret!!!

Franco Española/Brujas - Tozal del Mallo

Després d'uns quants dies sense roca i unes sessions de fisioteràpia, sembla que el dit es va arreglant, així que... a escalar s'ha dit!!! Uns dies per terres aragoneses escalant algunes parets desconegudes per mi; però començarem per Ordesa aprofitant que és l'últim dia que es pot pujar amb cotxe fins a la Pradera.Vam invertir la clàssica combinació del Tozal del Mallo per escalar la Franco Española/Brujas. Pel què fa a la Franco Española penso que no val massa la pena: recorregut poc definit per terrasses amb algun tramet vertical, roca no massa bona i molts blocs; algun pitó en reunions i buscar-se la vida.
La part de dalt de la Brujas ens va agradar molt, sense arribar al nivell del tram superior de la Franco Española però val molt la pena. Roca molt bona i escalada més mantinguda i amb ambient; desplom, fissures, plaques i boniques vistes de l'entrada a la Vall d'Ordesa.
A la paret vam tenir la companyia de l'Ignasi i en Harri que van escalar la versió més clàssica:

LA JONTE, sempre bones vibracions!

La Jonte és un d'aquells llocs que em fan repetir i és que en totes les vies que hi he fet m'ho he passat molt bé, siguin fàcils o difícils. Hi aquest cop la jugada encara ens va sortir més bé ja que vam fer una bonica via de quatre llargs i llavors vam aprofitar per fer vies d'esportiva de gran qualitat. Vam escollir el sector Révérend, que s'hi aproxima des del poble de Le Rozier tot passat pel petit i semi-abandonat poblet de Capluc, que per sí sol ja mereix una visita.
Varem combinar els dos primers llargs de la via Le Révérend i els dos últims de la Melocoton, resultant així una bonica escalada de plaques grises amb roca punxant excel·lent tipus Siurana; algun flanqueig amb molt d'ambient i un últim llarg amb trams de roca foradada més blanquinosa tipus Tarn. Val a dir que a l'últim desplomet hi ha un picat, que tant per tant ja el podien haver fet més agraït perquè el 6b+ no el vaig veure per enlloc! Això ja m'ho he trobat en més d'una via però, he gaudit tant durant l'escalada de tota la via que no l'hi dono massa importància.
Després de la còmode baixada, ens vam empatxar de vies molt guapes i de tots els graus a l'esquerra del Révérend:




Aproximació tranquil·la, magnífiques vistes de la vall de la Jonte amb Le Rozier i Capluc al fons, roca i vies excel·lents, tranquil·litat assegurada... per mi un altre petit tresor del país veí.