Des de casa, Sardenya és més coneguda
per les boniques parets arran d'aigua així, com per les seves agulles
igualment situades, o per les capritxoses formes dels granits de la
costa nord. Però sembla ser que la muntanya per excel·lència
d'aquesta illa és la Punta Cusidore, amb un caràcter més alpí.
Arribar a l'aparcament ens va costar
unes quantes preguntes i més voltes amb el cotxe pista amunt pista
avall, pel laberint de casetes i prats amb ovelles. Si seguim les
indicacions del llibre de l'Oviglia, caldrà prendre el creuament amb
un cartell que indica Su Mugrone pràcticament al davant del
restaurant abandonat Su Grifone. Per l'accés a la paret, cal
dirigir-se al marcat bloc de calcari gris i des d'allà seguir
l'evident i fresat sender que porta a la marcada aresta Nord-Oest.
Aquí la roca segueix essent excel·lent
però oferint menys preses i una escalada més tècnica i de
confiança amb els peus.
La via està molt ben trobada i va
buscant els trams més mantinguts i aeris a la dreta del marcat
esperó Nord-Oest, oferint en el tram superior una escalda bonica i
amb molt d'ambient.
La via està equipada amb parabolts
però no està de més dur algun friend mitjà i petit. Vam rapelar
per l'esquerra de la via, per on puja la clàssica de l'esperó. En
principi hi ha una línia de ràpels equipats amb cadenes que no vam
trobar, però hi ha varies reunions amb parabolts i maillons i també
cordinos abandonats en ponts de roca i arbres que ens permetran
baixar amb força comoditat.
