dijous, 26 de març de 2009

Montrebei paret de Catalunya - DELFOS

Una altre magnífica jornada per les parets de Montrebei. Aquest cop vam fer la via Delfos amb la Lídia. Per sort amb en Toti ja havíem voltat una mica per la feixa de peu de via el dia que vam fer l'Estaca, i ara ja sabia com arribar al sol gravat a la roca:Aquest cop vam pujar per la corda fixa, que em va semblar més còmode que fer algun dels primers llargs de la feixa, ja que llavors s'ha de caminar altre vegada i amb els peus de gat... la corda per qui per allà... ...
Els dos primers llargs seguixen uns sistemes de diedres, fissures i canals evidents sempre recte amunt. El segon llarg té un tram de fissura, després del diedre/xemeneia, guapo i una entrada a reunió en placa que t'ho fa mirar:
Vam empalmar els dos llargs següents, primer bonic flaqueig a la dreta, protegit amb un pitó i llavors recta amunt per terreny fàcil fins a trobar una gran sabina:
Els següents tres llargs flaquegen els evidents sostres sempre en tendència a l'esquerra fins a una petita feixa amb una gran sabina i a la vista de l'evident diedre. El cinquè llarg és una mica perdedor i no massa evident, buscant els trams fissurats, tot fent aeris flanquejos; poques possibilitats de protecció, però anem trobant pitonets. Sisè llarg una mica petat, dels pocs amb roca rogenca a estudiar:
Tres llargs de diedre/xemeneia/canal amb trams força arbustius... i d'altres més elegants. A la foto el diedre del vuitè llarg just abans del delicat flaqueig a la dreta, protegit amb un bon pitó:
Bon ambient al diedre/xemeneia del novè llarg!!!
Després dels diedres un flaqueig a la dreta ens porta al peu de l'últim diedre on possiblement hi ha la secció més difícil de la via: un curt però incomode tram de fissura ampla i peus llisos, protegit amb dos pitons on caldrà treballar de valent la bona col·locació del cos. Després bonic tram de fissura fins a trobar una amplia repisa a la dreta. Últim llarg evident fins al cim:
En conjunt és una bonica via que audaçment esquiva els sostres i desploms de la part inferior, per seguir els evidents sistemes de diedres a la part de dalt; personalment me la imaginava més guapa, però és del tot recomanable ja que pràcticament tot el recorregut és en bona roca i es pot assegurar bé. Vam portar aliens del blau al vermell i camalots del 0,5 al 4, aquest últim prescindible; un joc de tascons i bagues molt útils per les múltiples sabines i arbrets varis. Les reunions estan totes equipades amb pitons o es fan en bones sabines i als passos mes compromesos també hi ha pitons. Vam trigar unes set hores a fer la via i vam baixar amb una bonica posta de sol, gaudint del paisatge que ens oferien els Pirineus nevats, bé... jo vaig gaudir de la baixada però la Lídia no sé si s'ho va passar gaire bé... ...:

2 comentaris:

Raquel ha dit...

Ostres, què li va passar a la Lídia? Va perdre una bamba durant l'escalada?
Jo en sé d'uns que van haver d'anar caminant fins a Àger àmb els gats... jejeje!!!

LiliPux ha dit...

Uooo Rak!! Si, em va caure!! Estava a una reunió super cómode en un arbre, i se'm devia quedar el moscata de la bamba obert... no tancava bé... i al arribar a la role, va caure.... aix! aquella sensació de quan notes un pes que s'allibera del teu cos!
Però bé, la baixada va ser llargota però distreta =)
Sobre la via, deu ni dó! Caxis Montrebei! S'ha d'estar rodat, i no era precisament el meu cas, després d'haver abandonat la càlida roca durant els mesos d'hivern, vaig notar uns graus exigents. Ja en podem anar fent MArc!
Xe, i si algú la vol na a fer,que li demani an Marc els detalls de com s'arriba a peu de via (que si has d'anar gairebé al final, punt on està la corda... perquè jo ho vaig trobar una mica enrabassat!).